Encetem aquest primer bloc? Vinga, som-hi! A veure, aquest any m'agradaria que pengéssiu en aquest ciberespai els vostres comentaris i opinions dels llibres que us heu llegit. Com ho heu de fer? Molt fàcil! Seguiu les instruccions... i això no té pèrdua! Posaré d'exemple un dels llibres que adoro... potser molt de vosaltres ja el coneixeu.
Primer pas, referència bibliogràfica:
RODOREDA, M. (2007). Aloma (ed. original: 1938). Barcelona: Edicions 62.
Segon pas, transcriviu aquell fragment o fragments que més us han agradat o aquells fragments que no us han agradat gens ni mica. A l'hora de copiar-los feu servir la cursiva i sense cometes.
− Aloma, què fan els àngels?
− Disfressar-se d'estrelles.
− Que bonic! I què és morir-se?
− Tornar-se estrella.
Tercer pas, comenteu-lo. Digueu tot allò que us ha transmès i suscitat el fragment, els sentiments i passions que se us han despertat en llegir-lo. Deixeu-ho per escrit, deixeu-ne constància! Verba volant, scripta manent
Sincerament, mai em cansaria de llegir aquest diàleg entre Aloma i el seu nebodet, Dani. Per a mi, és poesia. Se't posen els pèls de punta i no pots continuar endavant. Et quedes enganxat en aquest fragment, te'l llegeixes un cop i un altre... Et quedes encallat en el diàleg, et negues a seguir llegint, perquè intueixes el que passarà i no t'agrada, no t'agrada gens ni mica. I ho fas. I se't posa un nus a la gola que no saps d'on ha vingut, però l'hi tens. I no marxa, no marxa... I has d'airejar-te, has de tancar el llibre. Has de pair totes les sensacions, les has d'encaminar al seu lloc corresponent. Respires profundament. Ja està. Tranquil·litat. Tu no n'ets conscient, però de mica en mica, a poc a poc, tot torna a col·locar-se. Ara sí, ara ja pots continuar llegint i gaudint d'una de les obres més emblemàtiques d'aquesta gran escritpora catalana.
Quart pas, digueu si recomanaríeu el llibre que has llegit. Sobretot, no us oblideu de justificar-ho!
Au, ja està. Era fàcil, oi? Doncs espero rebre ben aviat comentaris vostres!
Clara
44 comentarios:
Interrail, Francesc Miralles (primera edició: 2006) Barcelona: Columna jove
Tot viatge et permet contemplar la teva vida en perspectiva per un curiós efecte òptic. És com si la teva rutina seguís com si mai no te n’haguessis anat. Et veus des de la distància com un ninotet que fa les seves tasques i els seus rituals. Des de milers de quilòmetres observes com aquest personatge s’afanya en els estudis, dorm poc i ocupa el temps lliure fent sempre les mateixes coses. Llavors et preguntes avergonyida: aquesta sóc jo?
[...]
Però tot és en va, perquè així que arribes a casa teva, la rutina t’arrossega perquè visquis exactament de la mateixa manera que ho has fet sempre.
Alleujada, tornes a ser el ninotet que s’afanya en tasques sense importància. Però amb la tranquil·litat que ara ningú t’està mirant des de la distància.
Aquests dos fragments m’agraden molt ja que la protagonista fa un contrast que trobo molt bonic sobre la vida de sempre i la vida de quan viatgem.
El primer perquè en ell la protagonista, que s’ha fet farts de viatjar, explica la manera com es sent quan és de viatge, viatjar significa per ella descobrir un pilot de coses noves a cada moment, haver-se d’espavilar (i més si es viatja amb una colla d’amics i triant l’itinerari sobre la marxa) i viure tot d’experiències que no tenen res a veure amb la vida que fa normalment. Es per això que des de el viatge pensa en la vida que fa quan es a casa i s’avergonyeix de que sigui tan rutinària.
En el segon fragment explica que sovint en els viatges ens fem propòsits de coses que volem canviar quan arribem, per millorar o per canviar “la forma en que viu el nostre ninotet” i finalment arriba a la conclusió que per moltes ganes que en tinguis la vida és inevitablement un viatge rutinari mentre que els viatges són tot el contrari. Després de llegir aquests fragments t’agafen ganes de viatjar tan sols pel fet de poder veure “el teu ninotet” des de la distancia.
A mi aquest llibre m’ha agradat molt, el recomano sobretot a la gent que li agradi viatjar i descobrir llocs diferents.
Tot i que el llibre és ben realista i durant el viatge no viuen ni experiències fantàstiques ni aventures de pel·lícula sí que viuen experiències diferents i boniques de llegir.
Ruiz Zafón, Carlos. L'ombra del vent (primera edició 2002) Editorial Planeta.
1.Miquel Moliner se'l mirava des de l'andana, amb les mans entaforades a les butxaques.
- Escriu -va dir.
- Tan aviat com arribi t'escriuré -va replicar el Julià.
- No. A mi, no. Escriu llibres. No cartes. Escriu-los per mi. Per la Penèlope.
El Julià va fer que sí amb el cap, i només llavors es va adonar de com trobaria a faltar el seu amic.
I conserva els teus somnis -va dir el Miquel-. No saps mai quan et faran falta.
- Sempre -va murmurar el Julià, però el brogit del tren ja els havai robat les paraules.
A mida que m'anava llegint el llibre, m`apuntava en un paper tots els fragments qe m'agradaven i ara, un cop acabat, se'm fa difícil escollir. Aquest llibre m'ha fet posar la pell de gallina i recordar sentiments que havia oblidat que es podien recuperar llegint un llibre. Aquest fragment, m'agrada en especial perquè parla de la separació de dos bons amics i del moment que s'adonen en quan es trobaràn a faltar i penso: Què faria jo si m'hagués de separar per sempre dels meus amics?
2.Vaig saber de seguida qui l'havia escrit. i no em va sorprendre, quan vaig anar a la primera pàgina, trobar-hi, en el traç blau d¡aqeulla ploma que tant havia adorat de nen, aquesta dedicatòria:
Per al meu amic Daniel, que em va retornar la veu i la ploma.
I per a la Beatriu, que ens va retornar a tots dos la vida.
Potser en llegir aquest fragment no sentiu el que sento jo després d'haver-me llegit aquesta gran novel·la, però la veritat és que em deixa sense paraules i em fa posar la pell de gallina cada cop que el rellegeixo.
Suposo que pels comentaris dels fragements queda evidenciat el bon moment que he passat llegint aquest llibre i la intenció de recomanar-lo a tots aquella que tinguin ganes d'endinsar-se en un llibre on el misteri i l'amor ocupen els llocs principals.
Sierra i Fabra, Jordi. Allà on sigui el meu cor (2005)Barcelona: Editorial Edebé.
I tot i ser espantosa, eterna, sabia que representava la porta de la seva esperança, la clau de la seva nova vida. La cicatriu solament era l'empremta visible, el vestigi del que havia passat.
S'hi va acostar la mà dreta.
La va tocar.
Era la primera vegada que ho feia?
No, però si d'aquella manera. I el que importava era la manera.
Va tancar els ulls i va escoltar els batecs del cor.
El seu cor.
[...]
Si hi va haver una pregunta als seus llavis, va morir abans de nèixer. Igual com els dubtes que van esclatar com bombolles de sabó
Aquests dos fragments m'agraden molt perquè tots dos expressen sentiments molt íntims d'una forma molt dolça i suau.
L'autoestima, sentir-se bé amb un mateix és un fet important en l'adolescència i ella, la protagonista, descobreix que la cicatriu no l'ha de fer sentir malament.
Per altra banda, l'amor està descrit d'una manera subtil i litarària que encara fa que sigui més romàntic.
És un llibre que el recomano, ja que és molt tendre i narra la vida d'una adolescent normal. La diferència en relació als altres adolescents és que aquesta ha patit una malaltia que la durà a conèixer un noi molt especial i que la marcarà.
M. Carme Roca. Estripar la teranyina (2007) Barcelona: La llum del far.
Els darrers esdeveniments m'han servit per fer-me adonar que la veritat mai no és completa, que sempre té una part de mentida i que les persones barregem, sovint inconscientment, ambdós conceptes.
Tot i que no he tingut gaires fragments on triar, aquest l'he triat perquè és una refelxió interessant i una manera diferent d'entendre la veritat i la mentida.
La veritat és que aquest llibre no m'ha acabat de fer el pes, ja que te'l presenten com un llibre de violència de gènere i, tot i que una part ho és, al final, es transforma en un llibre de misteri. Per això aquest no és un llibre que recomenaria.
Isabel-Clara Simó. El gust amarg de la cervesa (1999)Barcelona, editorial: Columna.
- La meva solitud és l'únic autèntic recer on em repenjo. La gran enemiga de les religions i de les ideologies de la salvació. Els afables moralistes anglesos, tan addictes a la realitat de les coses que es toquen i els sabors que es llepen, no n'han fet un monument, recoperant l'inofensiu i natural egoisme dels solidaris?
He triat aquest fragment del llibre perquè el trobava interessant i a més a més perquè és una molt bona manera de reflexionar sobre el tema del que parla: la seva solitud.
- Per a mi, això de donar la impressió d'estar jugant, és l'essencia mateixa de la literatura. No hi ha altra manera millor de definir-la. I no hi ha literatura més difícil de compondre que aquesta que sembla un joc realitzat sense esforç.
Recomanaria aquest llibre a tots aqueslls que els agradi podem dir d'una manera, les sorpreses. A mi m'ha agradat força però, n'he llegit de millors.
Jesús Milà,Diari d'un adolescent amb dubtes. Barcelona, Editorial: Columne Jove
-La por, de vegades, ens fa actuar contràriament al que ens dicta el cor, i això és el pitjor que ens pot passar. Però crec, també, que aquesta por inicial, de mica en mica, es va vencent fina a arribar a una maduresa que al començament no teníem. Llavors, i només llavors, estarem preparats per plantar cara a tot i a tothom.
He escollit aquest fragment perquè m'ha agradat i perquè crec que és un pensament que poca gent el té present i que és molt important.
Una frase bonica...
- La por fa petits als valents i insignificants a tots aquells que ni tan sols s'arrisquen a ser-ho
La veritat és que aquest llibre m'ha encantat! encare que hi hagin algunes parts feixugues, m'ha agradat i a més a més, és molt ràpid de llegir. El recomano a tothom perquè és un llibre d'aquells que l'hauria de llegir tothom.
97 maneres de dir t’estimo, Jordi Sierra i Fabra (primera edició: juny del 2005) Barcelona: Columna Jove.
-Has estimat mai sense cap esperança? – li va preguntar ella de sobte.
-No.
-No has tingut mai una veïna maca, cinc anys més gran que tu, ni algú en qui somiessis en secret, ni...?
-No.-va repetir en Francesc.
-Tens sort.-li va llançar una mirada de dolça tendresa- Jo sé què és, estimar fins al límit de l’amor, quan et fan mal parts del cos que ni sabies que existissin. Sé què és estimar un noi que fa un curs més que tu a l’institut, i que ni sap que hi ets. Sé què és estimar sense esperança, sense raó, sense entendre per què ell i no un altre. Sé què és somiar mentre totes les teves amigues se’n riuen i et prenen el pèl. Vols que continuï?
-Anàvem junts... a l’institut?
-Sí.
La veritat és que em va semblar una mica difícil triar entre tots els fragments del llibre que més m’agradaven, però he acabat triant aquest perquè sens dubte és amb el que em sento més identificada, ja que algun cop m’ha passat alguna cosa semblant, i al llegir-lo vaig recordar coses passades que creia ja oblidades. El que més m’ha agradat són les paraules que utilitza la Daniela per expressar tot allò que sent, ja que trobo que són clares, precises i directes.
Aquest llibre m’ha agradat moltíssim i el recomanaria perquè crec que hi ha certes coses molt interessants i la gent jove s’hi pot sentir bastant identificada, com m’ha passat a mi. La historia que s’hi explica trobo que és molt maca i interessant, i a mida que vas llegint el llibre t’hi enganxes més i més i no pots deixar de llegir, perquè quan ho fas, sempre et trobes amb el dubte de que passarà.
Vernetta, Xavier. Sense adreça coneguda (primera edició 1997)Editorial: Barcanova
- [i]Hi havia estones que em feia vergonya haver plorat.
L' endemà em vaig despertar decebuda, com m' havia passat sempre. Sempre obria els ulls pensant que tot hauria estat un somni, però la realiat es molt tossuda i insisteix tots els matins; al inreves que els somnis que es fuguen amb la llum del dia.[/i]
Aquest fragment del llibre m' ha agradat molt, perque avegades et pasen coses que voldries que no passesin, pero que has d' afrontar encara que no bulguis. Per tant quan vaig llegir aquest fragment des de el principi sabia que aquest seria el fragment indicat per escriure'l aqui.
Recomano aquest llibre a tothom ja que està molt ben redactat i expressa el punt de vista de tots els personatges, ami personalment m' ha agradat molt perque es divertit i cada vegada has d' anar llegint més i més fins que l' acabes.
Veronika decideix morir, Paulo Coelho (primera edició: febrer del 2000)Barcelona: Proa
1. -Per això plorava -va dir la Veronika-. Quan em vaig prendre les pastilles, volia matar una persona que odiava. No sabia que, dins meu, hi havia unes altres Veronikes que podia estimar.
-Què fa que una persona s'odiï a si mateixa?
-Potser la covardia. O l'eterna por d'equivocar-se, de no fer allò que els altres esperen de tu. Fa una estona estava alegre, no pensava en la meva sentència de mort; però quan he tornat a tenir present la situació en què em trobo, m'he espantat.
Aquest fragment m'agrada perquè et fa pensar en que, a vegades es cert que tenim diferents cares, i normalment amb els amics i amb la família només en mostres una, hi crec que això fa que les persones s'odiïn a si mateixes perquè mai deixen veure, per exemple, la seva part boja, cridanera, ploramiques, que sempre hi ha estat present en aquella persona però per por de ser criticada, o marginada a reprimit amb totes les seves forces.
2. -Estic curada?
-No. Ets una persona diferent, que intenta ser igual. I això, des del meu punt de vista, és una malaltia greu.
-És greu ser diferent?
-És greu forçar-se a ser igual: provoca neurosis, psicosis, paranoies. És greu voler ser igual perquè implica forçar la natura i anar contra les lleis de Déu, que, en tots els boscos i selves del món, no va crear ni una fulla igual que les altres. Però tu et penses que és un follia ser diferent, per això vas venir a viure a Villete. Perquè, com que aquí tots són diferents, tu ets igual que tothom. M’entens?
Aquest fragment em fa reflexionar sobre la quantitat de gent que es vol assemblar al model imposat de persona, i que això al final els acaba fent tornar paranoics i neuròtics, ja que tots som diferents per una raó.
Aquest llibre no m’ha acabat d’agradar massa, ja que tothom me’n ha parlat molt bé, a més em vaig llegir un llibre del mateix autor i aquell si que em va agradar, suposo que m’esperava un gran llibre i no ha estat així. Per tant, no el recomano, però si que recomano es un llibre del mateix autor titulat “Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar”.
RODOREDA,M. (2007). Jardi vora el mar (ed:original:1984). Barcelona: club editor jove.
N'hi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia.L'havia pintat de totes les maneres: tranquil, boig, amb le sonades altes, amb les oandes baixes. Verd, el color de la por. I gris, de color de núvol.
[...]
Dons el emu sogre esta ssegut en una d'aquelles butaques de pell de vaca, d'una vaca que ll mateix va triar quan era viva... la va senyalaramb el dit mentres passava i va dir: aquesta. I quan triava la vaca que passava va dir que m portin un gendre perquè la meva filla sigui casada en comptes de ser soltera.
Se m'ha fet difícil triar uns fragments, ja que ens ho explica més en forma de diàleg.
He triat aquests dos fragments on Mercè Rodoreda, em fa pensar que ens dona una bonica comparació entre les persones que surtiran al llarg de la novel·la, de la manera com ella veu aquestes persones.
I, en el segon, ens deixa veure d'uan manera més directa algunes maneres de fer de la gent, que deixen de desitjar.
Sí recomanaria aquest llibre. Juga molt amb la relaitat en la que ens trobem vivint, però a l'hora molt disimulat. Una realitat envoltada de flors i bellesa però alhora trobem el factor materialista.
Ann Brachares. L'estiu dels texans blaus.
(segona edició 2007)Editorial cruïlla
La Bailey era tan menuda que hi havia prou lloc perquè la Tibby s'assegués al llit al seu costat. Els ulls de la Bailey es van mantenir tancats. La Tibby es a posar la mà de la Bailey sobre el pit i la va aguantar. Quan li van començar a caure les parpelles, es va estirar amb compte i va recolzar el cap al coixí al costat de la Bailey. Va sentir el tacte suau dels cabells de la Bailey contra la seva galta. Les llàgrimes li van començar a brollar i a lliscar per les galtes cap a les orelles i cap als cabells de la Bailey. Esperava que això fos correcte.
S'estaria allà aguantant la mà de la Bailey tota l'estona, així la Bailey ja no tindria por de no tenir prou temps.
Sobre el taüt de la Bailey,la terra encara era tova. La Tibby va apartar la capa de gespa i va excavar la terra amb totes dues mans. Va fer un petó a la bossa de paper i va deixar la Mimi al forat. Després el va tapar i hi va tornar a posar l’herba a sobre. Va asseure’s a l’herba al damunt de totes dues. Va veure que bonica que era la lluna que anava baixant a l’horitzó. Una part important d’ella es volia quedar allà amb totes dues. Volia arraulir-se en una existència com més petita i senzilla millor i deixar que el món avancés sense ella.
Va estirar-se, va arraulir-se i després va canviar d’idea.
Era viva i elles eren mortes. Havia d’intentar fer de la seva vida alguna cosa important. Tan important com pogués. Havia promès a la Bailey que continuaria jugant.
Aquests dos fragments son uns dels que m’han cridat més l’atenció, perquè una persona a qui no coneix gairebé gens la tracta com si fos una amiga de tota la vida, amés la Tibby es una persona molt agradable i dolça i el seu comportament am la mort de la Bailey ha estat un deu . El fet que hagi inclinat els ulls cap aquests fragments, ha estat la manera de ser i de parlar de la Tibby, que sense cap experiència igual ens ha demostrat ser forta i complidora.
Ha estat un llibre molt divertit, amb fragments de tot tipus, des de riure sense parar fins a plorar sense parar.
El recomanaria a tots els qui els hi agradi les típiques histories de les noies de la nostra edat, ja siguin problemes sentimentals de nois,de família, d’amics inesperats i de morts sobtades.
Però tot i així el recomano a tothom, ha estat molt bé.
Les Llàgrimes de Shiva, César Mallorquí (5a edició) Editorial:edebé (2005)
Premi edebé de literatura juvenil
La veritat és que no se pas quina part del llibre em pot haver agradat més. La veritat és que em costa escollir el tros que més em pot haver agradat ja que des d'un bon principi que m'ha atrapat i agradat aquest llibre, i penso que hauria d'escriure tot el llibre perqué cap pàgina ni cap paràgraf s'en pot quedar exclos.
El que si que puc, potser dir que m'ha agradat més es la part en que el protagonista, en Javier, i la seva cosina, la Violeta, comencen a interessar-se per la història de la seva avantpassada i en comencen a treure l'entrellat.
També hi va haber paràgrafs que em van incomodar una mica com per exemple quan parla del fantasma de Beatriz Obregón:
--L'habitació estava sumida en les tenebres i en absolut silenci; tanmateix, jo tenia la impressió...No la certesa que hi havia algú més. Vaig contenir la respiració i vaig aguditzar l'oïda; al cap de poc, rere el remot batre de la pluja, vaig sentir, o em va semblar sentir, el dèbil so d'una respiració, a prop, molt a prop meu. El borrisol del cos se'm va erissar i vaig sentir un calfred que em recorria l'esquena.
-Qui hi ha?- vaig preguntar en veu alta.
No vaig tenir cap resposta, però el so de la respiració va parra bruscament, com si algú estigués contenint l'alé. Llavors vaig notar una cosa: l'atmosfera de l'habitació estava impregnada d'un tènue perfum, semblava com si fos l'aroma de nards. De nou vaig tenir un calfred. La sensació que una preséncia invisible es trobava al meu costat va ser intensa durant uns segons. Quan vaig arreplegar valor vaig encendre el llum i em vaig girar peró no hi havia ningú. Em vaig sentir alleujat.
. . .
Aquesta és la primera de moltes més sensacions que té el protagonista.
--De sobte, vaig sentir el so d'uns passos que s'acostaven pel passadís, un taloneig de dona, lleu i rítmic, que es va aturar en arribar davant la meva porta. Vaig aixecar el cap del llibre pensant que algú entraria a l'habitació, peró aixó no va passar.
Vaig sentir un calfred. Una dona s'havia apropat a l'entrada de la meva cambra per romandre-hi sense fer res? Em vaig acostar a la porta i la vaig obrir bruscament. No hi havia ningú. Tanmateix, em va semblar notar un moviment davant meu, una cosa com el rebolt d'una faldilla en girar el recolze de l'escalinata que portava a les golfes.
Vaig correr cap allà però no hi havia ningú. De sobte, vaig notar la dèbil olor de nards que havia sentit aquell altre dia i em vaig preocupar.
. . .
I ja sabeu si voleu saber com acaba nomès l'heu de llegir que segur que us agrada que és molt interessant i molt divertit, jo m'ho he passat molt bé i ja l'he recomanat a alguns amics perquè se'l llegeixin.
La sort del meu destí, ISIDRE ESTEVE (Primera edició: març de 2008). Barcelona: ara Llibres.
Se'n parla molt, de la felicitat. Se n’han escrit infinitat de llibres i s'han dissenyat centenars de milers de pàgines d’Internet a la cerca d’aquest misteri que resideix en els instants. L’única possibilitat de ser feliç és fer en tot moment allò que un vol. No em refereixo ni a utopies ni a impossibles, ni a gaudir del plaer o el mer desig, sinó a sentir-se satisfet, a posseir la tranquil•litat interior de romandre content amb la vida i d’aprofitar cada moment com si fos l’últim, perquè realment no sabem si serà o no el darrer.
Aquest fragment es un dels que més m’han agradat, transporta energia i moltes ganes de viure, t’aporta aquella sensació de tirar endavant en els moments que no tes ganes de fer res, parla de la felicitat i de com trobar-la et diu que has de fer tot el que vols ens tot moment per ser feliç. La última frase poder es la que més m’agrada té tota la raó, ningú no sap si esta vivint les seves últimes hores de vida, nomes hi ha una manera de estar satisfet del que has fet, aprofitar totes les hores del dia com si fossin les últimes, fer i disfrutar de tot moment.
I és que encara que els joves puguin creure que la joventut és eterna, la vida avança , i el camí es fa a peu... o en cadira de rodes, L’abisme del temps passa inexorablement, de vegades ple de grisor, i no s’assembla gairebé res a allò que imaginàvem quan teníem dinou anys.
La reflexió que fa de que els joves creuen que la joventut es eterna es molt maca ja que a l’Isidre va haver de fer la meitat de la seva joventut en cadira de rodes com diu, i llavors els que diu que el temps passa encara que nosaltres no vulguem a vegada no es tan maco com nosaltres imaginàvem a vegades t’entrebanques amb una pedra grossa que no et deixa continuar tan bé com tu volies o havies somiat.
Aquest llibre sens dubte en recomanaria a tothom a qui els hi agradin els reflexions de la vida l’Isidre parla de molts aspectes de com va perdre la mobilitat a les seves cames i de com va veure morir a amics seus a la cursa del Dakar, parla de competicions de motos i una mica de la seva joventut i de com va anar evolucionar. Parla dels llocs però un passa el Dakar i del que per nosaltres es un trist sobre de sucre per a un nen de l’Africa significa molt, sens dubte una molt bona valoració del llibre.
de Pedrolo, Manuel(2006). Trajecte final( Tercera edició). Editorial: Barcanova
-La segona porta que va obrir el deixà tant corglaçat que li va caure la llanterna de les mans. No s’havia trencat, però, i des de terra, va continuar il•luminant aquell escampall de dones. Era una autèntica carnisseria, si bé de sang no se’n veia ni gota. Tres dones esteses a terra, nues com un verm, i una d’elles decapitada; el cap reposava sobre un tamboret, a la dreta. A una de les altres li faltava una cama i la tercera tenia el pit obert.
Aquest fragment apareix en un moment de màxima tensió, en el context de la història no s’espera una cosa tant brutal com aquesta i et produeix una lleugera sensació de malestar però que esta bé experimentar-la.
-Va agenollar-se prop del cos i tocà la cara muda i comadusta amb els ulls tancats i la pell fosca, d’un color cendrós brut; ja no tenia aquell tacte flexible de la carn de l’Olga que l’abraçava, sinó que ara responia als seus dits amb una esponjositat de goma, de plàstic, i s’enfonsava més que la matèria viva...
Un cop a fora mentre vomitava contra un arbre, va pensar que d’ara en endavant, sempre que li calgués una noia, miraia que no fos gaire jove ni gaire bonica.
Crec que aquest és un moment molt trist de la història, però que alhora també es bonic de llegir-lo, però amb el final del fragment et deixa amb una rialla que et fa oblidar l’altre part de fragment tant trista.
És un llibre que m’ha agradat bastant, hi ha agut històries però que m’ha semblat massa irreals encara que en realitat totes són de ciència ficció. Una de les històries que m’han agradat és la titulada cadàvers encara que el nom espanti està bé. Per això els dos fragments són d’aquesta historia, la historia del regressiu però també m’ha agradat molt.
Crec que aquest llibre esta bé perquè si una història no t’agrada de seguida ja n’estàs llegint un altre que segurament t’agradarà més. Tot i així quan acabes de llegir aquest llibre tens tantes històries al cap que et ve de gust llegir-ne una de ven llarga.
El recomanaria a la gent que li agradi la ciència ficció dins d’uns límits perquè tampoc no parla de dracs i nans.
Raquel, Isabel-Clara Simó ( primera edició: 2008) Barcelona: Columna Jove
Has tirat el temps per la finestra, i ara, princesa, on aniràs? Mira’t els ulls, posa els peus a terra, pren el que tinguis el teu costat perquè mai trobaràs el teu príncep blau.
[...]
Fa tres setmanes que no escric res, perquè el diari no es res. La família no es res. N’hi les amigues, m’importen. Gairebé n’hi els estudis. M’han passat moltes coses. Jo he canviat. Ja no sóc la mateixa. He fet l’amor am l’Oriol.
[...]
La família no la triem, els veïns no els triem, n’hi tan sols triem l’amor. L’única cosa que triem son els amics i per això l’amistat es tan important.
El primer fragment va ser el que em va fer escolli aquet llibre, la veritat es que no te res a veure, està al principi del llibre, i sempre que l’obria me’l llegia. Tinc que reconèixer que desprès de llegir-me aquet llibre jo li e trobat un significat suposo que cada persona li trobarà els seu.
Els dos fragments si es llegeixen, es pot observa que parlen del dia a dia, dels problemes que li passen a una adolescent com nosaltres, l’amistat, l’amor, la família, els estudis. Recomano aquet llibre per tothom, sobretot per els adolescents, desprès de llegir-lo tindràs una altre visió de la vida. M’ha agradat molt.
Alfaguara, Care Santos (primera edició: març 2005) santillana ediciones Generales i grup Promotor.
- On deu anar aquest desgraciat?- mormola el Zetaté, però de manera que tots el puguin sentir.
A mesura que el noi s’acosta, els ulls del Zetaté brillen com els d’una fera que acabés de veure el seu dinar d’avui. Quan el tenen a prop li veuen la fesomia i saben de sobres que ell serà la víctima del dia d’avui. És un jove negre i va tot sol.
- Ni fet expressament – diu el Zetaté, abans d’acostar-se al noi i preguntar-li-: Escolta tu, tens foc?
El noi es du les mans a les butxaques, però abans de trobar res ja entén que el que vol el Zetaté no és foc. Una colla de negres presagis sorgeix d’entre els arbres i ben aviat es veu envoltat d’un grup de cap rapats que sembla un ramat de llops famolencs.
- Ep, tu mico – li diu el Zetaté -, per què no te’n tornes a la teva selva?
El noi no deu tenir ni disset anys. Els ulls se li escapen de les òrbites i la veu li tremola quan diu:
- Tios, sisplau, jo no us he fet res. Voleu el meu rellotge?
- Guarda’t el teu rellotge de negre fastigós – fa el Zetaté, abans de clavar-li la primera puntada de peu.
Tot seguit, i sense que ningú no digui res, tots cauen sobre el noi. Semblen feres.
Només el Pando té la impressió de veure-ho tot des de lluny. De sobte s’adona del gran poder d’atracció que té la violència sobre l’esser humà, i s’esporugueix. El pitjor de nosaltres mateixos ens atrau amb el mateix magnetisme que un paisatge o una dona bonica, i miren com si no poguéssim no fer-ho, o com si ens haguessin hipnotitzat. Per primer cop, entén que ell és diferent, ell no és com el Zetaté o la seva colla. Sent els seus crits barrejats amb els dels altres, però és com si no fos ell qui crida, com si un altre Pando, només preocupat per no decebre el Zetaté, s’hagués instal.lat en la seva consciència.
Aques es un fragment que m’agrada perquè durant tota la història es veu com en Pando es va ficant cada cop mes en aquesta colla, i acaba actuant com ells, i en aquest fragment es per fi on se n’adona del que realment esta passant, i que ell, no vol fer ni imitar el que fan els seus companys. Aquí es on apareix la seva consciencia i sentiments i veu la realitat tal com es, i com a d’actuar ell realment ja que fins llavors nomes estava fingint per assemblar-se als seus amics.
També reflexa molt be el que pot esta passant actualment en qualsevol lloc del mon, i això ma sobtat, perquè ho he trobat un cas que desgraciadament es actual, i freqüent en la nostra societat.
També m’agrada el personatge d’en Pando perquè també crec que pot ser el cas de moltes persones que creuen que han d’actuar com la seva colla per ser mes acceptat, i en aquesta narració deixa clar la consciencia d’una persona que es fica en un grup així sense adunar-se, però en aquest cas ell acaba reflexionant del que realment està fent, ja que no segueix els seus principis.
Aquest llibre jo el recomanaria a tothom, per que es un problema enraigat dintre de la nostre societat actual, i crec que tracte el tema amb molta realitat, i tal com es.
Amb aquesta lectura, t’adones de coses que a vegades les vius, però passen desapercebudes, ja que les trobes casi normals, i es en aquests textos, on te n’adones de la gravetat de les situacions que a vegades es viuen, i que la gent no sembla mostrari importància, per això torno a repetir que recomano el llibre a tot tipus de lector, perquè tracte una informació molt interessant de llegir, i que pot agradar a tothom.
L'ombra del Stuka, Pau Joan Hernàndez (primera edició: gener del 1998)
Editorial Empúries
En Roger estava tan decidit com espantat. En el transcurs de només dues nits, La Bauma, la casa que havia conegutuna bona part dels seus jocs de nen, s'havia convertiten una mena de lloc estrany, desconcertant, gairebé amenaçador. Durant la primera nit aquella veu sense cos els havia tret del llit i els haviaanat atraient [...]
Si tot plegat era una broma, ja començava a ferse pesada.
Aquest fragment m'ha agredat, perque el personatge tenia la mateixa sensació que jo, se li feia aborrit, peró cuntinuava endavant, i sempre acava descobrint una cosa nova per petita que sigui. La Bauma, es la casa de la familia d'en Roger, alla i a pasat la infancia, i ara descobreix que no havia sigut sempre de la seva familia.
El llibre, "ni fu ni fa", es fa un pel aburrit pero no el pots deixar de llegir perque estas intrigat per resoldre el enigma. El recomano a qui li agradi el misteri, en el llibre també surgeix una petita historia d'amor entre els dos personatges, en Roger i l'Elvira. En definitiva, no ha sigut un dels millors llibres que me llegit. La historia del llibre, hi apereixen fets historics, com el de la guerra civil espanyola, per exemple, que es una clau del misteri. El final es tencat, es veu tot clar.
Per què no m'ho deies? David Nel·lo (primera edició:1996)Editorial Gran Angular
Viu, sisplau, viu tant com puguis. I si un dia t'adones que no pots viure sense mi, llavors vine a trobar-me, perquè un amor així s'ha de viure o, si no, et mors.
No et preocupis per mi, jo faré el mateix. Qui sap...
M'agradaria que aquesta carta no s'acabés mai, però això no és possible. Dani, t'envio el petó més dolç del món, el més estimat, aquell que no et vaig poder donar mai.
M'ha costat molt trobar un fragment que m'agradés, però cap al final del llibre he trobat aquest. No es que m'agradi gaire, però està força bé.
El que m'ha agradat, o m'ha cridat més l'anteció d'aquest fragment, ha estat el consell que li ha donat la Maria a en Dani, perquè em de viure tan com puguem i de la millor manera que sapiguem. Ja que el més important de tot es ser feliç. Ser feliç al costat de les persones que tu més estimes, i de les persones que de veritat són importants a la teva vida.
Venuda, Patricia McCormik (primera edició: maig de 2007) Barcelona, editorial cruïlla.
Un home amb els llavis com un peix entra a la meva habitació.
-Tens sort d'estar amb en Habib -em diu al mateix temps que em prem el pit amb la mà, com si fos un meló.
Intento trure-me'l de sobre, però el braç em pesa molt per culpa del lassi i no el puc moure.
-Tens sort que en Habib sigui el primer.
Tanco els ulls. L'habitació dóna voltes d'un costat a l'altre.
-Ja pots dir a tots els altres que el primer ha estat en Habib -em diu.
Obro els ulls, veig que em toca l'altre pit, i em pregunto: "Qui és aquest Habib?"
-Això si és que es la teva primera vegada -fa ell-. La Mumtaz està feta una tramposa.
L'home es descorda el cinturó.
-altres vegades ja ha vengut a en Habib mercaderia de segona mà.
L'home de llavis de peix em treu el vestit.
Intento protestar amb totes les forces. Però no puc.
-En Habib... -em diu-, en Habib és molt bo amb les senyoretes.
De cop el tinc a sobre, i entre les cames noto una cosa calenta, que empeny insistentment.
L'home gemega i fa esforços per encaixar-se dins meu.
Amb una empenta sobtada em parteix en dos.
-Oh, sí -esbufega-. En Habib és molt bo al llit.
Com si vingués de molt lluny, sento un cloc presistent...,
cloc,
cloc,
i acabo deduint que és el so que fa el capçal quan pica contra la paret.
Després d'una estona, no sé quant de temps, un so diferent interromp el cloc rítmic del capçal.
Reconec el so, l'he sentit en algun lloc abans.
Rumio per descobrir què és.
Finalment sento una gran alegria perquè aconsegueixo identificar-lo.
És el so apagat d'algú que plora.
En Habib surt de sobre meu.
I llavors me n'adono: la persona que plorava era jo.
[...]
En aquest lloc m'han apallisat
m'han tancat amb pany i clau,
m'han violat cent vegades,
i cent vegades més.
M'han fet passar gana,
m'han enganyat,
m'han pres el pèl
i m'han humiliat.
Que estrany que simple amabilitat d'un nen que em dóna un llapis groc em deixi desarmada.
He triat aquest dos fragments, tot i que no sabia ben be quin possar, perquè tot el llibre esta ple de trossus que et fan reflexionar de com esta el mon de malament.
El primer fragment:
Quan m'estava llegint el llibre, i vaig arrivar aquest capítol, s'em va posar la pell de gallina, i al final una llagrima inocent em va recòrrer la cara, perquè saber que li fan aixó a noies inocents de dotze, tretze anys i fer-les prostituir-se fins que ja no poden més, per malaltes o altres motius. Fent-les creure que els diners que gaunyen els hi envien a la seves famílies i per aixó fan el cor fort. Mentres que les famílies pensen que estan treballan de criades amb famílies riqus hi que viu molt be, i sense que els hi arrivi ni una sola moneda. Fent patir a les famílies i a les noies, es va embutxecant els diners... i tot d'altres coses horribles, que passan per la Índia i aquestes localitats, i molta gent sense saber-ho.
El segon fragment:
És perquè tot i estan en un lloc així, que la tractin d'aquesta manera,... gracies a un simple nen, fill de una companya, li regala un simple llapis, la deixi tan maravellada.
Esta cla que aquest llibre m'ha agradat motlisim i el recomanaria sense dubte, perquè es molt trist i dur, peró a l'avegada tendra per alguns fragments. Dos cops, un ja esmentat i l'altre al final, m'ha caigut alguna llàgrima, i mira que jo llegint mai me concentrat tan en un llibre i le viscut tan, enserio al principi no es molt atractiu pero mica en mica vas veient com tractena una pobre noia innocent i vols saber que passa fins que arrivas al final.
Joan Roca, Demà encara volaran les orenetes (primera edició: 2007). Barcelona: Editorial Barcanova.
A-Va fugir de la meva vida fent cap al sud com si fos una de les seves estimades orenetes i suposo que deu haver retornat en successives primaveres, anunciant l'arribada de bons temps. Sé que ha procurat defugir la meva companyia i li ho he respectat sempre, però sovint em sorprenc a mi mateix fent-me algun retret per la meva covardia o empassant-me algun glop de culpabilitat mal païda pel desenllaç que vam escriure en la nostra curta relació.
En aquest fragment m'he sentit com si hagués estat escrit per a mí. La majoria de gent que el llegeixi suposo que haurà tingut algun moment que s'ha sentit igual que jo. És un dels fragments que m'ha agradat més i quan el llegeixo em fa pensar, recordar.
Avui fa un dia trist. S'ha llevat plovent i, pel que veu des de la finestra, sembla que fa hores que va caient una fina cortina d'aigua que difumina els arbres del parc. Arreu es veuen bassals i els carrers encara són buits.
Aquest fragment es trist. No sé que he trobat a aquest fragment a l'hora de triar-ho davant dels tants que vaig apuntar.M'agrada, res més.
Auqest llibre el recomanaria a tot tipo de lectors. Tracta d'una noia que cau en l'anorèxia sense donar-se compte. Crec que val la pena llegir-ho i sentir que sent una persona en aquest moment. A mi m'ha agradat molt i hi ha alguns fragments que son molt bonics i crec que val la pena llegir-ho. No es un dels que més m'ha agradat, però té alguna cosa que m'agrada.
Emili Teixidor L'Ocell de Foc (primera edició: abril de 1972)Editorial Cruilla
Però tu només penses en la música i les cançons, i això em fa arrufar el nas. voldries fer una cançó de totes les coses que passe, fins i tot de la pesta que assota Rocabruna, n'estic segur.
-Una cançó que es diria "La dama negre".
[...]
M'agrada molt aquest fragment perquè creec que deixa al descobert de forma clara i contundent la personalitat del protagonista, l'Ocell de Foc: inquiet, inteligent...
Gosaria a dir que aquesta obra és molt descriptiva et deixa molt clar el enteron l'època en que es narra, tot el que envolta l'obra queda perfectament definit. Com ja es pot sobrentendre aquesta obra tracta d'un tema molt important de la literatura catalana: l'època provençal o medieval...
L'obra narra l'aventura d'un vailet: L'Ocell de Foc, el protagonista pasa una serie de fets que l'ajuden a conèixer la seva identitat de la qual ell no en sap res...
Aquest és un llibre díficil de llegir, amb grans fragments d'històries cavalleresques que poden aborrir al lector. Però un cop llegida tota l'obra de principi a fi t'enadonés de la importància de tots aquets fragments que com ja esmentat posteriorment són molt descriptius...
Recomano aquest llibre a les persones interessades en la història de la literatura catalana i també a aquells que vulguin pasar una estona inquietant, enigmatica... Perquè aquest llibre mostra dos móns totalment diferents el món de la literatura i el món de les aventures cavalleresques tot això ho trobareu exposat en aquest llibre.
Un estiu amb l'Anna, Núria Pradas
8ªEdició, Editorial Cruïlla.
- És com perdre un tros de tu mateix, com si t'arrenquessin la pell de viu en viu. A mi no se m'havia mort mai ningú;ningu dels que estimo... i és horrorós. A més, l'Anna..., no ho sé, ja era part del meu futur. Saps el plans que havíem fet ? Ella en formava part! I ara... tot a la merda, tio. En un segon. Saps què penso moltes vegades? Que tot penja d'un fil, d'un fil finíssim, i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment.
He escollit aquest fragment perquè penso que es un reflexió que fa el protagonista que si tu pares a pensa te tota la raó i que en la vida ho pots pedra tot en un tenca d'ulls.
Aquest llibre el recomanaria però encara que tracta d'un noi el recomanaria mes a les noies perquè no crec que acabi de convèncer a els nois, però i tot i que no soc del que m'agraden llegir llibre d'aquest tipus penso que es un bon llibre.
John Boyne, El noi del pijama de ratlles (primera edició:2007) Editorial Empúries.
Però en aquell precís moment va aparèixer un puntet un tros lluny i Bruno va enxiquir els ulls per veure què era. Recordava haver llegit un llibre en el qual un home perdut en el desert, que es passava dies sense menjar ni beure, havia començat a imaginar que veia restaurants esplèndits i fonts enormes, però quan intentava anar-hi a menjar o beure desapareixien en el no-res, grapats de sorra i res més. Es preguntava si era allò el que ara li estava passant a ell.
Però mentre hi reflexionava, els peus, pas a pas, l'acostaven més i més al punt que veia en la distància, el qual mentrestant s'havia convertit en una taqueta, i després va revelar tots els signes de convertir-se en un grumoll. I, poc després, el grumoll es va convertir en una figura. I llavors, quan Bruno s'hi va acostar encara més, va veure que aquella cosa no era ni un punt ni una taca ni un grumoll ni una figura, sinó una persona.
En realitat era un noi.
La veritat és que no he trobat cap fragment que m'hagi agradat especialment molt, però he triat aquest perquè trobo que és curiós, tot i que es fa una mica pesat, anant repetint toa l'estona el mateix. Però, almenys, és quan comença el "climax" del llibre, on comença la història de veritat, on es coneixen els dos personatges i començen a intercanviar diàleg.
"El noi del pijama de ratlles" és un llibre que, sincerament, m'ha decebut. Me l'esperava diferent, amb un altre final que no té i una història més entretinguda, amb més aventures i no tantes descripcions, però igualment el recomano perquè sé que qui se'l llegeixi li agradarà, i molt.
El perfum història d'un assessí, Patrick Süskind- Títol original:Die geschichte eines mörders. Traducció de Judith Vilar
"Els carrers pudien a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó;les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alcoves pudien a llençols llardosos a edredons humits i a la punyent olor dolçassa dels orinals, les xemeneies pudien a sofre les adoberies pudien a lleixius corrosius els escorxadors a sang coagulada. els homes pudien a suor i roba bruta; en les seves boques les dents corrompudes, l’alè els pudia a ceba i els cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agre i a formatge ranci."
Aquest es un dels trossos que més m’agrada’t, perquè es un tros molt però que molt descriptiu quasi bé es pot dir que sens las olor que el llibre et diu, te les arriba a transmetre però com heu vist no totes son bones. A pixats, a peix podrit...
A més a més passes a viure en una altre època gens semblant a la nostre et descriu una ciutat molt bruta, però tot i així la única persona que sent les pudors es el lector del llibre perquè en aquell moment els personatges tots estan immunitzats a la pudor.
El que si que sent les olors i pudors, es Jean-Baptiste Grenouille, el protagonista de la història, perfumista i assassí. Es llastimós i fastigós el naixement de Grenouille.
Jo crec que aquest llibre, pot agradar a molts publics diferents per això el recomano a tothom.
Cornelia Funke(2004) El Senyor dels Lladres(ed. original: 1999) Barcelona: Columna edicions,S.A
Els adults no recorden com era ser petit.
Encara que diguin el contrari.
Ja no ho saben. Creieu-me.
Ho han oblidat tot.
Que hi va haver una època en què el món els semblava molt gran.
Que era difícil enfilar-se a una cadira.
¿Com devia ser, mirar sempre cap amunt?
Tot oblidat.
Ja no ho saben.
Tu també ho oblidaràs.
A vegades, els adults en parlen, de com era d’agradable ser nen.
I fins i tot somiaven tornar a ser petits.
Però, ¿què somiaven quan eren infants?
Em sembla que somiaven convertir-se aviat en adults.
-----
Havia tornat a sentir alguna cosa. Però aquest cop no es tractava de cap ocell esglaiat per la presència dels nois.
Sonava com un rastell, un so breu i agut, i llavors va arribar un brunzit de la foscor, fluixet, profund i tan amenaçador que a Pròsper se la va estroncar l’alè. Es va girar lentament i els va veure, a poc més de tres passes, com si fossin figures de neu.
[...]
M’ha costat molt decidir-me per un fragment, ja que n’hi havia molts que m’agradaven.
L’únic que tenia calar que posaria, és el primer.
Aquet fragment no entra dins el llibre, és al començament, abans de començar-lo.
Però m’agrada molt, cada vegada que obria el llibre me’l llegia. Trobo que fa una refecció molt encertada, ja que tots somiem el que no tenim, hi quan ho aconseguim, somiem amb una altre que ens agradaria tenir. En comptes de conformar-nos i ser feliços em el que tenim.
L’altre fragment m’ha costat més decidir-me, però el final he triat aquest, perquè ha sigut un dels moments del llibre que he passat més intriga i emoció, i no podia deixar de llegir-lo fins que descobria què passava.
--------
Aquest llibre m’ha agradat moltíssim, ja que ensenya una altre manera de viure dels nens a la ciutat,i que poden anar-se espavilant sols, però en el fons també els hi agrada tenir algú que els cuidi i es faci càrrec d’ells.
El recomano a tots aquells que els i agradin els llibres d’aventures.
Jesús Milà, Diari d'un adolescent amb dubtes. Barcelona,
Editorial: Columne Jove
Llàstima que tot aquest món d’homosexualitat sigui tan..., no sé gaire com definir-ho. Tan incomprès, podríem dir? Per què s’esforcen a fer creure que som tan diferents de la resta de la gent? Jo sóc un noi que em llevo, que tinc la meva feina ( o millor dit, que la tindré), i a qui els caps de setmana li agrada anar al cinema i sortir a prendre una copa amb els amics. Quan arriba l’estiu també em ve de gust estirar-me a la sorra de la platja per poder mirar al mar i deixar que em passin les hores sense necessitat d’estar pendent del rellotge. Crec que la meva vida és fàcilment comparable amb la que fan milions de persones. Així doncs, realment sóc tan diferent? Penso que l’únic que em diferencia de la majoria de la gent és que a l’hora de donar la meva estimació l’ofereixo a un altre home, però tan important és aquest detall? ¿Tan greu és això, que fins i tot hi ha gent que mata a ganivetades algú només per ser com és i per estimar a qui estima? No diuen que l’estimació sincera és el més valuós, crec que és innecessari haver d’especificar a qui ofereixo els meus sentiments. Tan fa..., home o dona. La qüestió és estar bé amb un mateix i fer el que creus que és correcte.
He triat aquest fragment del llibre , ja que, personalment, penso que el prtagonista té tota la raó. A vegades, jutgem a la gent, simplement per ser diferent en altres aspectes. Per això crec que, pel simple fet de ser homosexual no tens que decriminar a ningñu sense conèixer-lo, ja que, pot ser una persona igual o millor que qualsevol.
Aquest llibre, si que el recomanaria, ja que, a molta gent li anirina bé, per comprendre com es la vida d'un jove homosexual que se sent incomprès.
Alba, Enric Larreula (primera edició: març de 1997)
Editorial: La Galera Col•lecció: el corsari
Hola Alba, com estàs? Han passat molts anys des del novembre del 1993, llavors la tristor no em va permetre acomiadar-me de tu. Era tot molt difícil i molt estrany. Ara estic content perquè puc escriure’t aquestes quatre línies.
He crescut molt des d’aleshores. Ja era gros llavors, però ara en sóc més,m i també més madur. Veus? Això és l’únic positiu de tot el que va passar: sempre seràs una nena, una noia preciosa i valenta que no es farà gran.
Els pares estan molt bé. Ha costat moltíssim, però veig que hi ha moments que poden ser feliços i gaudir de la vida, sobretot al càmping.
Ai, Alba, continuen sent tan austers com sempre, i amb una caravana i un càmping ja ho tenen tot. Recordes els farts de jugar que ens havíem fet als càmpings, voltant per Europa?
Jo també estic força bé. Tot ha canviat molt des del teu comiat al parc del Castell, quan no entenia gairebé res. No em puc pas queixar de com m’està anant tot, he conegut noies molt guapes, com tu, i he viscut experiències irrepetibles, a prop i lluny. Quin greu em sap que no hagis pogut fer el mateix. No saps les coses que t’has perdut, Alba. Això de ser jove és difícil avui en dia, però a la vegada és la bomba. Estigues tranquil•la, però, que jo també les visc per tu, perquè sempre que una sensació nova em recorre el cos, o una nova emoció em fa posar la pell de gallina, jo t’envio una part, allà on siguis, perquè malgrat que seràs jove eternament, jo també vull que creixis.
Un petó i una abraçada, ALBA, fins ara.
Personalment, crec que aquest fragment del llibre és el que més m’ha emocionat, hi ha tanta tendresa continguda en aquestes paraules que es difícil controlar les llàgrimes.
Aquest llibre és molt maco, tendre i dur a la vegada, perquè ens ensenya l’altre cara de la vida,si així ho podríem dir. Ens ensenya com s’ha de lluitar contra una malaltia, encara que, en aquest cas no la pugui vèncer.
Recomanaria aquest llibre, primer perquè és un llibre molt bonic i emocionant, i segona perquè és un d’aquells llibres que te’l podries llegir cent vegades, i cada vegada et trauria a la llum un altre sentiment, diferents als anteriors.
La Maternitat d’Elna, Assumpta Montellà (primera edició: octubre de 2005)
Editorial: Ara Llibres Sèrie: H
L’any 2002, en l’homenatge a l’Elisabeth Eidenbenz a Elna i el retrobament de mares i fills a la Maternitat, vaig presenciar l’emoció d’en Rubén, que es tapava la cara amb les mans quan la seva mare, plorosa, explicava el malson del camp d’Argelers. Els avis i el pare havien mort per les seqüeles d’aquell infern, però l’emoció de la Remei era pel record d’una capsa de fils de colors. Era modista a Badalona i, en el darrer moment, quan tenia pocs minuts per pensar què s’enduia a l’exili, va triar la capsa de fils. Al camp d’Argelers, quan tot s’esfondrava, quan ja no quedava ni un bri d’esperança, obria la capsa de fils de colors i els contemplava, i aquells colors li servien per superar la grisor de la seva vida. Aquest detall que pot semblar insignificant delatava amb tota la seva cruesa fins a on pot arribar la supervivència humana.
Aquest fragment, en el mateix instant en el que el vaig llegir em va despertar un gran sentiment de tendresa i, al mateix temps molta tristor, com podia haver-hi tanta esperança en un lloc tan inhumà com aquest?
La història que clou el llibre, doncs, me la va explicar la néta d’una miliciana catalana que, embarassada dins dels camps de concentració francesos, va patir en carn pròpia els tractes vexatoris de les autoritats franceses. Va parir un nen a la Maternitat d’Elna, tal com està documentat i registrat en la nostra llista. Però el privilegi inicial d’haver nascut sota la tutela d’Elisabeth Eidenbenz no va ser suficient. De tornada al camp d’Argelers, l’infant de dos mesos es debilitava a poc a poc, la mare no tenia prou llet i la tramuntana, la conjuntivitis, la sarna, els polls..., tot anava fent feix. Les autoritats del camp feien el sord davant de les reclamacions de la mare per aconseguir aigua potable per fer biberons. Els pares es desesperaven essent testimonis de la mort lenta del seu nadó sense poder fer-hi res. En el darrer dia de vida d’aquell nen, la miliciana, conscient de les poques hores que li quedaven al seu fill, va banyar-lo al mar amb tot l’amor d’una mare. Una onada més i el patiment s’hauria acabat.
Aquella mare va practicar l’eutanàsia activa no per compassió sinó per desesperació. Va actuar més que ami per instint maternal, per no allargar l’agonia, i això només es pot entendre en situacions límit com les que es vivien en els camps de concentració francesos un cop acabada la Guerra Civil Espanyola.
A mesura que anava llegint aquest fragment fins i tot podia sentir el patiment d’aquesta mare, la impotència que deuria sentir. Ha de ser molt dur veure com el teu fill està patint i tu no hi pots fer res, no tens capa ajuda i ningú s’interessa per tu, ha de ser molt dur.
Aquest llibre m’agrada’t moltíssim, tot i ser una mica dur de llegir, ja que hi ha algunes històries que fins i tot a tu llegint-les et fan mal. És un llibre molt emotiu, ja que les històries que hi ha son fets reals i les expliquen la gent que les ha viscudes, em sembla que ha sigut un dels llibres que més sentiments i emocions m’han destapat.
Si, sens dubte el recomano, és un llibre preciós que un cop el comencés a llegir t’hi quedés enganxat, es llegeix molt ràpid, a més a més és un llibre que no et deixa indiferent, sinó que et fa pensar en la sort que tens en néixer en els temps que has nascut. En definitiva, La Maternitat d’Elna m’ha semblat un llibre 10!
Sierra i Fabra, Jordi. Allà on sigui el meu cor (4a edició) Editorial edebé
1.La vida era risc, i encertar-la o equivocar-se era part d'aquest risc. Cada dia tenia el seu propi valor. Cada minut comptava. La felicitat d'avui no es recupera demà, perquè demà és un altre dia.
2.-Por de què?
-T'estimo - va dir ell
No va ser una declaració, sinó un cop, un esclat.
- I jo a tu per l'amor de Déu... - va gemegar ella
-Però ha anat tant de pressa...
- I què? Jo er ala primera que no em volia enamorar, però aquestes coses no es trien, passen i ja està. Ara t'estimo, on es el problema?
En aquest llibre he trobat molts fragments encantadors que m'han fet pensar en el meu dia dia. El primer fragment em va fer pensar força, perquè jo sempre penso i em procupo pel demà potser sense valorar massa el present.Seguidament el segon canvia de tema, podriem dir que el primer es referix més a la vida de cadascun i el segon es referix a un món més en comú, un fet enlluvernador el món de l'amor.
Aquest llibre m'ha agradat i el recomano, ja que m'ha fet reflexionar, després de llegir el llibre es com si valores més el fet de la vida, potser caldria que valoressim més el dia en que vivim, però sense pensar en el que vindrà demà alhora.
Un estiu amb l’Anna, Núria Pradas. Primera edició: febrer 1996, Editorial Cruïlla
-Peró es pot saber per què em tractes així, Pep? Què t’he fet, jo? Per què sempre malparles de mi? Per què m’apartes dels nois que m’agraden...
-Ah, no ho saps, oi? La nena és tan innocent que no s’ha adonat de res. Vinga, tia. No fumis, tu, ara!
-No t’entenc...
-No entens que estic boig per tu? No veus el que ja fa temps que ha vist tothom? No entens que no puc suportar que se t’acosti cap tio, que et mirin, que... no entens que em vaig baralar amb el meu millor amic per tu i que si ara he clavat una pallissa a aquest pobre noi també ha estat per tu! I tu no saps per què, oi?
[...]
-No, és clar que no. Jo només vull que siguem el que hem estat sempre, amics.
-Amics? Quina manera més elegant de dir-me que ni m’estimes ni m’estimaràs, oi? Que no ho entens, que passo tots el hiverns pensant en tu, potser que l’estiu que ve serà el nostre estiu; i llavors arriba un desgraciat i ho engega tot a rodar i tu..., tu sempre ets d’un altre.
En aquest llibre hi havia molts fragments per triar i se m’ha fet molt difícil triar-ne un.
Aquest fragment és un dels que més m’agradat ja que està ple de sentiments i, també per trencar el tòpic de que els nois no saben o potser no són tan capaços d’expresar els seus sentiments com les noies, aquí tenim una gran prova que ens comfirma que no és pas veritat.
A mi aquest llibre m’agradat moltíssim, sense pensar-m’ho dues vegades, sí, el recomano. És un llibre juvenili molt emocionant, que narra una història en que tots en poden trobar i, crec que per aixó agrada tant.
La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda (16a edició:1979)Barcelona: club dels novel·listes.
I me’n vaig anar al terrat, amb el cel tibant i de color de maduixa a la posta i els coloms se’m van acostar a ran de peus, llisos de ploma, amb les plomes on quan plovia la pluja relliscava sense poder entrar a dins. De tant en tant una mica de vent els girava les plomes del coll enlaire... dos o tres van alçar el vol i contra el color emmaduixat de la posta tots eren negres.
[...]
I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro ho era jo,. No perquè fos de suro, sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessiguen er fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.
[...]
I aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... ¿abandonament?
Aquests tres fragments m'han agradat molt, més que per la importancia en la història, per la forma com estan redactats. La forma com et transmeten sentiments o paisatges que alhora expressen l'estat d'ànim de la Natàlia o Colometa.
Però el que més m'agrada és el tercer fragment, en el que ens vol explicar que la seva vida és aquesta i que l'ha d'acceptar, que ja no té forces per canviar-la.
La plaça del Diamant és un llibre diferent, al principi se'm va fer una mica pesat, però a poc a poc em va anar enganxant. És un llibre on el protagonista són els sentiments, els sentiments d'una noia, la Natàlia, que sempre accepta el seu destí amb la millor cara.
Te deix, amor, la mar com a penyora, Carme Riera (vuitena edició en aquesta col·lecció: 2005) Barcelona: Columna Jove
TE DEIX,AMOR, LA MAR COM A PENYORA: Anava descobrint el món de la mateixa manera que l'amor em decobria a mi per fer-me seva. No era als llibres, ni a les pel·lícules on aprenia a viure la història de la nostra història. Aprenia a viure, aprenia a morir de mica en mica- però això no ho sabia aleshores-, quan, abraçada a tu, em negava a deixar passar el temps. Volia per sempre més romandre al teu costat, sentir el frec dels teus llavis, de la teva pell. I el món des dels teus braços era bell i trist com nosaltres, tenia un color indefinible, entre blau i lilós, a estones fosforescent, sota un maquillatge de neons.
ERA EL SEU PA DE CADA DIA: Mirant-se als ulls coneixien el color de les coses i posaven llum nova als estels. Un remolí de somnis, encara no encetats, enlluernava un desig d'albons i primaveres.
Entraren en un cafè dels afores. Asseguts vora la taula de marbre, entrellaçades les mans, pressentien venes blaves sota la pell de seda. A flor de llavis els creixien roses. I dins cada besada tot l'enyor d'una esgarrifança nova. Inventaven noms de mel i sucre: níguls de cotó, muntanyes de xocolata, paisatges nevats de nata i mantega. Era la fam la font, primer coneixement, d'amor. Eren joves i bells i s'estimaven.
He escollit aquests dos fragments perquè crec que tots dos expressen l'amor d'una forma molt bella i amb paraules molt dolces.
El primer podria pertànyer a qualsevol adolescent que ha descobert l'amor, però aquest ja ha marxat. És un txt tendre i nostàlgic.
En canvi, el segon text és el reflex d'una parella d'enamorats que s'estimen en bogeria. A més, trobo que el vocabulari que utilitza i la amanera com s'expressa és molt bonica.
Aquest llibre si que el recomanaria perquè hi ha històries molt tendres i la majoria sorprenents.
Carme Riera. L'estiu de l'anglès. (primera edició: març del 2006)Barcelona: edicions Proa
Vaig recórrer la casa en estat de xpc, cridant el Richard, però ell no podia respondre'm. El Richard no existia. Era -ara ho sé- una invenció de Mrs. Grose, que mai no havia estat casada; un producte de la seva imaginació que la bogeria va acabar per fer real, com a projecció de la seva pròpia personaltiat que intentava acoblar-se a un jo masculí que tal vegada l'hauria fet més feliç - o això devia creure ella-, segons vaig poder deduir dels lllibres que em va deixar el emtge de la pressó, interessat pel meu cas.
M'ha costat triar un fragment d'aquest llibre, ja que de tots els sentiments que s'expressen cap ho era amb un fragment resaltador, que cridès el meu interés. Així que he decidit agafar aquest. Es toba cal al final del llibre i la meva conclusió és que em d'acceptar el que tenim des de el primer moment, que ens ho donen, perquè si no ens podem arribar a fer mal nosaltres mateixos, i ja hi han bastants factors que intenten aturar el pas en aquesta vida perquè nosaltres mateixos també ho fem.
El Duomo, David Nel·lo (Primera Edició), Gran Angular, Editorial Cruïlla.
-Prova de fer-ho -em deien els professors
I jo els contestava invariablement:
-No ho sé fer. No sé com es això.
I és clar, ells creien que era un cas de penques.Potser tenien raó, o potser no. El que els enfurismava és que entregués els exàmens en blanc.
-Però com és això, Enric? De segur que saps dir alguna cosa sobre aquesta pregunta. Va, prova-ho!
-No, no sé res. És igual. No val la pena. Al cap i a la fi, suspendria igual. No cal ni intentar-ho.
D'aquesta manera m'havia fet una reputació de "cas difícil".
A mig curs ja havia establert la meva reputació, un cop més, ara a l'Ecola d'Hostaleria.És un de les primeres pàgines del llibre i em va agrada aquest fragment que em va fer gràcia hi ha bastants fragments tipus aquest però aquest és el que més hem va agrada sobretot perquè tots sabem i ens dfamiliaritzem amb l'alumne.
És un llibre entretingut i m'agradat més del que em pensava el recomano a tots els que no saben que llegir.
Com anava dient , Andreu Buenafuente (primera edició: març del 2007)
EDITORIAL PLANETA, S.A
També és època de viatges de fi de curs. Pobres professors, 5.000 quilòmetres amb quaranta adolescents en la pitjor edat... els xavals alliberen tantes hormones que te’n vas amb ells sent professor d’Història i tornes sent Carmen de Mairena.
[... ]
Quina il•lusió fa el viatge d’estudis, eh? Bé, digue-li “viatge d’estudis”, digue-li “passar ressaques en autobús”... I ara hi ha moltes destinacions, però en la meva època era fàcil: anaves a Mallorca o a Mallorca. Que hi ha una de monuments allà, que no vegis. Quan jo hi vaig anar, tots els xavals semblàvem José Luises López Vázquez de 16 anys: “Las a-le-ma-nas, las a-le-ma-nas... Viva el Mercado Común”.
El moment més dur d’un viatge és quan els teus pares s’acomiaden de tu a l’autobús, davant de tots els teus col•legues. La teva mare: “Porta’t bé”, netejant-te les galtes amb un mocador llepat. “I dutxa’t cada dia”. I aquí t’enfonsen per tot el viatge. Alguna mare plora i després es passa tota la setmana angoixada: “El nen que no truca, el nen que no truca...”. Diguem-ho ja, mares: si un fill no truca és perquè o està de farra o hi va estar ahir. Els adolescents són com Hisenda: si truquen, és que hi ha problemes.
En un autobús, és curiós, perquè els xavals s’asseuen com a classe. Els més llestos a davant amb els professors, i els brètols al darrera. No sé què té l’últim seient dels autobusos que atrau el brètol.
[...]
Un altre moment molt dur és quan els professors es fan els joves:“ Vinga, anem a moure l’esquelet, col•legues, que això enrotlla cantidubi”. És que els perds el respecte. Sobretot després de veure el teu professor de Matemàtiques en banyador. Et deia:”Has d’estudiar més, Buenafuente”. I tu pensant:”Per què? Per ser com vostè?”. He triat aquest monòleg per fer homenatge al nostre, ja passat, estimat viatge de fi de curs. A mesura que anava llegint el llibre jo anava pensant quin monòleg escriuria, però quan vaig llegir el títol d’aquest, no m’ho vaig pensar dues vegades. La veritat, aquest monòleg està molt bé i és molt divertit, de fet tots els monòlegs ho són.
Si vols passar una estona divertida, no ho dubtis, llegeix-te aquest llibre.
El cavaller de l'armadura rovellada, Robert Fisher (primera edició 1996)traducció de Jordi Vidal Tubau, Editorial LAERTES, col·lecció L'ARCÀ
"Quan va quedar tot sol, el cavaller va treure el cap amb cautela a l'interior del castell. Li tremolaven una mica els genolls, la qual cosa, amb l’armadura posada, provocava un lleu soroll metàl•lic. Com que no volia semblar un gallina davant d’un colom en el cas que Rebeca el veies, es va calmar i va entrar amb decisió, tancant la porta al seu darrera.
Per un moment va desitjar no haver deixat l’espasa al bosc, però Merlí havia promès que no hauria de matar cap drac, i el cavaller va confiar en la paraula del savi.
Es va endinsar en la immensa gran avantcambra del castell i va mirar al seu voltant. Va veure nomes un foc cremant en un enorme llar de pedra situada en una paret, i tres estores al terra. Es va asseure sobre l’estora mes pròxima al foc. El cavaller no trigà a prendre consciencia de dues coses. Primer, que no semblava haver-hi cap porta que comuniques aquella cambra amb les altres dependencies del castell. Segon, que hi havia un silenci extraordinari i estrany en aquell edifici. Es va adonar, sobresaltat, que el foc ni tant sols crepitava. El cavaller havia considerat sempre el seu castell com un lloc silenciós, sobretot a l’època en què Juliet no li parlava durant uns quants dies, però no era res semblant a allò. Va pensar que el Castell del silenci feia honor al seu nom. Mai abans no s’havia trobat tant sol com ara."
Aquest llibre està molt bé perquè tracta d’un home que viu engabiat dins d’una armadura i no sap ni com es ell en realitat, el seu fill i la seva dona viuen malament perquè es insuportable i passa d’ells. Finalment va al bosc a buscar al mag Merlí que l’ajuda amb reflexions a conèixer la persona de l’armadura.
Es un llibre molt curtet i molt senzill però amb una bona reflexió.
No sé si m’explico , Andreu Buenafuente (primera edició: abril del 2004)
COLUMNA EDICIONS, S.A
[... ]
L’altre dia em vaig fixar que abans del partit versionen l’himne. Ja ho han fet els Lax’n’Busto, la Roser, la Gisela i molta més gent amb noms impronunciables. La tradició aquesta es va iniciar quan el Barça va canviar de president. I Catalunya també està a punt de canviar de president. Potser a partir d’ara, abans de cada ple del Parlament, s’hauria de fer una versió d’Els Segadors. La primera la podria fer Julio Iglesias, que per mi que és de cartró: “Catalunya triomfant... uea!... tornarà a ser rica i plena... bamboleo, bambolea”. Que quan canta no para de tocar-se. Porta seixanta anys buscant l’encenedor a l’americana.
Encara que ben pensat Julio Iglesias i Els Segadors tenen menys relació que Conchi Pajares i Pere Gimferrer.
[...]
Que més que guanyar la Lliga, la Copa i la Champions i no dedicar-los aquest trosset de monòleg. Doncs no hi ha gaire cosa més a dir, ha estat un monòleg molt divertit, però aquest tros el que més, de fet, tot el llibre ho és.
I com vaig dir en l’altre comentari, si vols passar una bona estona, llegeix-te aquest llibre.
ANTONIE DE SAINT-EXUPÉRY El petit princep Editorial Salamandra (primera edició:1946.
Les persones grans sóm molt extranyes [...] Decididament, les persones grans són estranyíssimes
Aquesta frase m'agrada per el simple fet de que el Petit Princep critica a la societat del moment. En les seves aventures visita a diferents personatges i tots tene un defecte molt gran que envolta a la nostra societat, un es un vanitós, un altre borratxo, un altre es creu el rei del món. Jo sincerament creec que aquesta frase fa crítica del moment i ens ajuda a entendre la societat on viva el petit princep.
Jo recomano aquest llibre a la gent que tingui ganes de tenir un somriure en els llavis perquè certament és molt maco i divertit, i tot i que és un xic infantil t'ajuda molt a entendre el món on vivim i a saber que la vida és més simple del que sembla.
Venuda, Patricia McCormik (primera edició: maig de 2007) Barcelona, editorial cruïlla. La Mumtaz m'estudia de cap a peus. -Estàs preparada er començar a treballar?- em diu en la meva llengua. Assenteixo amb el cap i li dic que sí, i després torno a assentir un altre cop amb el cap, tot i que no entenc com la gent de la ciutat pot fer les feines amb una roba tan delicada i amb unes sabates tan incòmodes. Segueixo la Mumtaz per un passadís que és ple d'habitacions molt petites. Passem per davant de noies que estan assegudes a terra amb les cames plegades. Hi ha noies que es pinten ulls de tigre. Hi ha noies que es perfumen amb aigua de flors. Algunes em miren. D'altres no em fan cas. Pugem unes escales, travessem un altre passadís i entrem en una habitació on un vellet jeu en un llit. Té la pell de color groc i li surten pèls de les orelles. La Mumtaz li parla molt amablement i jo em pregunto si no deu estar malalt. A l'altre costat del passadís, en una altra habitació que té l'entrada coberta amb una roba vermella, sento uns gemecs. És un soroll estrany d'animal que em fa venir un calfred.
Aquest fragment em va impactar molt, ja que la protagonista es pensa que va a treballar a la ciutat a ajudar amb les feines de la casa. I la noia no entén perquè la fan vestir amb un vestit i unes sabates que no veu adecuades per a fer les feines que ella es pensa que va a fer, però s'adona de que no a de fer les feienes i llavors ja no sap com sortir d'aquell lloc tan horrible.
Gisbert, Joan Manuel. (1949) “Els camins de la por” (1er edició Barcelona: planela&Oxford, 2006) Il.lustracións de Juan Ramon Alonso.
RECORDI: MAI MIRAR ENRERE EN SORTIR. MAI. PASSI EL QUE PASSI.
Aquest fragment, le triat perquè a mi em va impactar molt, aquesta mena d’advertiment i ordre a la vegada.
M’ha fet entra dins d’un món total ment diferent al que imaginem normalment, marxa de tot lo racional i explicable del món i entre en una mena de dimensió on tot es possible, i a l’hora ma despertat un munt de sentiments, difícils d’expressar, que be podríem ressaltar: la intriga, misteri, desig, por, esperança en alguns moments, i dubtes.
També he entrat en un món d’interrogants “ perquè, que passaria, i si …”
Et mostra també la por que tenim la gent a lo desconegut, però a l’hora, també et mostra el desig que tenim de saber que passaria i descobrir, intentar entendre o donar una explicació lògica aquelles coses, que aparentment no la tenen.
També m’agradaria que auges aclarit una mica més aquesta frase, en algun punt de la lectura, ja que la frase per mi queda penjada en el aire, també s’ha de dir que sinó no seria tan interessant.
Si que recomanaria aquest llibre, el recomanaria a qualsevol públic tant petit com gran . És divertit i emocionant, et mantén viu dins la lectura durant tota l’estona i això és el que fa que no set faci la lectura pesada, i tinguis ganes de saber que passarà tot seguit.
- No he vist mai res tan bonic, n’estic segura – diu ella, i jo hi estic d’acord.
- Jo tampoc- dic, però la miro, a ella.
L’Allie sap el que vull dir, i veig que somriu. Al cap d’un moment fa en veu baixa:
- Em penso que ja sé amb qui se’n va anar l’Allie a la fi d ela història –diu.
- Sí?
- Sí.
- Amb qui?
- Se’n va anar amb en Noah.
- N’estàs segura?
- Absolutament.
[...]
Quan les espelmes ja s’han cremat fins a una tercera part, estic a punt de rompre el silenci. Dic:
- T’estimo profundament i espero que ho sàpigues.
- És clar que ho sé – fa ella, sense alè-. Sempre t’he estimat, Noah.
Noah, sento de nou. Noah. El mot ressona dins el meu cap. Noah... Noah. Ho sap, em dic a mi mateix, sap qui sóc...
Ho sap...[...]
I jo, que no podia acceptar els dictàmens dels metges, he triomfat de nou, si més no durant un moment.
Haig de recomanar aquest llibre gairebé obligatòriament a tots els qui els agradin les històries d’amor però també el recomano als qui no perquè podrien canviar d’opinió.
Al principi pot semblar només una història d’amor però a mesura que vas avançant i sobretot cap al final t’adones que és molt més que això: és la història de l’amor en el seu estat més pur, aquesta no és una història d’amor entre dos protagonistes sinò que és la història de l’amor de la seva vida.
Aquests dos personatges viuen una història d’amor un estiu i anys més tard es retroben i descobreixen que els coses no han canviat tan com podrien pensar i descoberixen que la seva història no es va acabar mai, que tot just comença.
No és d’aquelles històries en que tot són flors i violes ni molt menys i fins i tot les coses més tristes que els passen són romantíques de cap a peus. Llegint-lo, i sense adonar-me'n,he arribat a pensar: “se’n hauria de fer un llibre, d’aquesta història...!”
Em vaig descuidar de dir que aquest llibre és El quadern de Noah , Nicholas Sparks (1996) La Butxaca
L'instint, Sergi Pàmies (primera edició: 1992) Barcelona: Quaderns Crema
El caçador prepara l’arma. Entre la galta i l’espatlla esquerra, bloqueja la culata de fusta envernissada. El dit s’exita i llisca pel gallet mentre l’ull bo tira la diana. Recorda quan, de petit, pujava fins aquí i feia veure que tenia un fusell de debò. Aleshores, fent sorolls amb la boca, imitava el so dels mpactes de bala: tunc, tunc, paiun. Apuntava a la campana de l’església o al color verd de la furgoneta del pare de l’alcalde. Ara, en canvi, té un munt de munició arxivada a la canana, un gos discret i fidel, llicència per caçar i una peça al sarró, esplèndida. Sense manies, l’home apunta a la torre d’alta tensió més baixa. Salta la torre. El caçador dispara. La torre cau.
He escollit un trosset del principi d’aquest llibre perquè el text que explica en aquest fragment és el que marca tota la història, tal i com diu, el caçador fa caure la torre d’alta tensió del poble, i tota la vall queda a les fosques. És aquest fet el que marca la història: aquesta és la història d’una vall i d’un poble sencers sense electricitat. “Com seria la vida sense ella?” costa d’imaginar-ho però en aquest llibre queda reflectit del tot. I tot, objectes i persones, queden perfectament lligats amb la mateia importància i al detall. Us el recomano a tots perquè tot i que pot semblar una història que no té massa atractiu quan el llegeixes t’adones de la facilitat de l’autor per deixar plasmades les coses més insignificants.
L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón (primera edició: 2002) Barcelona: Planeta
El Julià Carax em va acostar un got d’aigua als llavis i em va aguantar el cap mentre els humitejava. Tenia mirada de comiat, i en vaig tenir prou de mirar-lo als ulls per compendre que no havia arribat mai a esbrinar la veritable identitat de la Penèlope. No recordo gaire bé les seves paraules, no el so de la seva veu. Sí que sé que em va agafar la mà i que vaig sentir que em demanava que visqués per ell, i que ja no el tornaria a veure mai més. Però npo m’he oblidat del que jo li vaig dir. Li vaig demanar que agafés aquella ploma, que havia estat seva des de sempre, i que tornés a escriure. [...] la infermera que em prenia el pols va negar lentament i em va explicar que feia més de sis hores que dormia, que ella havia estat asseguda al seu escriptori davant de la porta de la meva habitació durant tot aquest temps i que, mentrestant, no havia entrat ningú a la meva habitació.
Aquella nit, quan intentava agafar el son, mentre girava el cap damunt el coixí, vaig comprovar que l’estoig era ober i que la ploma havia desaparegut.
He triat aquest fragment perquè en poc tros ja mostra el misteri que és característic en tota la història. Un nen que decideix investigar un llibre que li arriba a les mans a partir d’un “Cementit de llibres” , sembla un fet simple però a partir d’aquí és descobreix tota una història del passat que resulta estar lligada al present molt més que el que sospitaria qualsevol en començar a llegir-lo. És una història complexa però és impresionant com està perfectament lligat cada detall de la història i cada detall del passat amb el present. A més les descripcions són molt boniques. A mi al principi aquest llibre no em va semblar cap cosa però a mesura que vaig anar avançant vaig descobrir que és un dels millors que he llegit i que val la pena de dedicar-li el temps que necessita per ser llegit i més!!
Publicar un comentario